EL BENICADELL

Este dissabte hem anat –millor dit, hem tornat- al Benicadell. Àngel feia vora cinc anys que no hi anava i estava una miqueta desmemoriat en alguns trams. Comencem del poble mateix, perquè no val la pena deixar el cotxe en un caminal, a penes hi ha dos metres fins a l’arrancada de la senda. Han senyalitzat el primer tram amb rètols del Camino del Cid –vés a saber si el Cid va passar per allí, ficaria la mà en el foc que no hi estigué mai-, però la ruta és la de sempre. La pujada és agradable i el camí ample, net de fa poc i sense por d’arrapar-te les canelles. Abans d’arribar a la casa forestal, veiem que han netejat el camí que connecta la zona de les fontetes amb la pista per l’altra banda, i decidim que la baixada la farem per allí.

Des de la casa forestal fem una miqueta de pista i mengem boira –que ausades que n’hi ha- abans de començar a pujar per la senda. Es conserva bastant bé, tot i que sempre veus travesses verticals que fan malbé el camí. Al cap d’unes quantes voltes i d’alguns pins caiguts, el camí planeja durant una bona estona, alhora que s’allunya cap a la dreta per baix d’uns cingles impressionants. Després torna a pujar i, salvats els cingles, torna cap a la dreta per a enfilar el darrer tram que, una miqueta més costerut, ens du al coll. Passem uns quants excursionistes i arribem a la cresta i al piló. Allí hi ha una colla fent fotos i jugant com si foren xiquets. Un pobre xicon s’ho passa ben malament per a arribar, ja que té vertigen. Li costa però arriba. La panoràmica és esplèndida: a una banda el Comtat, ben il·luminat; a l’altra, la Vall d’Albaida, plena de boira.

Mentre esmorzem, una avioneta passa unes quantes voltes per damunt de nostres, fent ziga-zaga i deixant-se caure en picat. Alguns fan broma com si la metrallaren. Una vegada omplit el pap, desfem el camí i baixem, fent una parada en la nevera, a la qual s’accedix desviant-se uns quants metres. Està molt ben conservada, pràcticament sencera, i val la pena la desviació per a observar-la. Tornant cap avall, parem a fer unes fotos a uns arbres –crec que fleixos- que estan perdent les fulles i tenen un roig pujat molt bonic, que pareix foc.

Com hem dit adés, la tornada la fem per la senda que hem vist que han netejat fa poc. Això ens fa trencar a l’esquerra i seguir la pista fins que agafem el caminet que està marcat per a BTT. Passem una casa assolada i la senda va quasi horitzontal i plana per damunt d’uns cingles amb una vista ben bona de Beniatjar i de la vall d’Albaida. Fem cap a la zona recreativa de les fontetes, però raja ben poca aigua i continuem camí avall per la mateixa senda de la pujada fins al poble. Segons Rafa, hem fet quasi 14 quilòmetres, més al tornar que a l’anar. Vol que en quede constància.

Este viatge hem provat la variant de la baixada des de la pista fins a les fontetes. Potser un altre dia fem la ruta des d’Atzeneta o des de Ràfol de Salem. La cosa és innovar.

EL BUIXCARRÓ PER DARRERE

Montse, Fede, Rafa, Àngel i Pinyol.

Cava de la Falaguera

Avenc de Raület el Manquet

Vista del Pla de Corrals

La ruta de hui ha sigut tota d'exploració, i val a dir que ja feia temps que no trobàvem una senda de les característiques d'esta. Hem deixat el cotxe en una revolta de la pista que va del Pla de Corrals a Quatretonda però ens ha costat de trobar la senda perquè hem hagut de fer muntanya a través. Quan l'hem trobada ens hem dut la desagradable sorpresa que era tota plena de llenya tallada i pedres per a impedir el pas de les motos. Ens pensàvem que seria només un tros, però ha sigut tota la senda, que puja cap a una muntanyeta que condueix a la pista de la cava de la Falaguera. En topar amb la pista, l'amuntonament de llenya era encara més gran, però finalment hi hem pogut arribar. D'allí a la cava de la Falaguera només hi ha un pas, i hem pogut observar que era plena d'aigua i que no podíem entrar fins a dins. Fetes les fotos de rigor, hem continuat la marxa per la pista que ha esdevingut una senda ampla, hem deixat a mà dreta la casa del Tio Honorio i hem arribat quasi al coll des d'on es divisa Pinet. Allí hem agafat un senderol que porta a la casa assolada dels guàrdies civils, on hem esmorzat. Com que el camí seguia i es veia bastant bé, hem continuat la marxa i a través d'un ascens no massa pesat hem anat guanyant altura fins a arribar a un lloc molt bonic de vegetació de pinada, amb senyals dels porcs senglars en els arbres i en la terra. Ha valgut la pena pujar fins ací, però encara més veure l'avenc de Raület el Manquet, molt ben protegit amb branques lligades, i una pujada final fins a una penya des d'on s'albira una magnífica vista del Pla de Corrals. Com que es feia tard, Rafa i Àngel s'han avançat a baixar fins a la senda que puja al Buixcarró des del pla de l'Avenc, de manera que hem fet cap a la pista forestal que va dels Corrals a Pinet. La davallada es fa llarga, més de mitja hora, fins al Pla, però el resultat final ha valgut bona cosa la pena.

DE BARX A PINET

mar de falagueres

aguntant les sureres

 Deixem el cotxe en la font de la Benita i tot seguit agafem la senda que ens du, pel primer tram, per dins una pinada molt ombrienca. Els esbarzers van envaint el camí i prompte no s'hi podrà passar sense dificultat. A continuació, la senda deixa els pins i comença a baixar en direcció al barranc de Manesa, amb una vegetació exuberant. Una miqueta més avant arribem a la part més bonica, una zona de sureres amb tot de falagueres per baix, que li dóna un aspecte molt impressionant. El bosquet de sureres dóna pas a un altre indret on predominen les carrasques, i el camí va ascendint fins que arriba a un pou de neu en bastant mal estat, que s'aguanta d'aquella manera gràcies a l'hedra que s'hi adhereix. 

Abandonem la senda del barranc de Manesa i agafem la pista de terra que va a Pinet, però ben prompte trenquem a mà esquerra per a agafar-ne una altra que va en direcció a Llutxent. Ens topem amb ciclistes. Després de pujar per esta pista durant una estona, una senda ens torna a dirigir cara a Pinet en baixada contínua. Recorrem espais entre boniques muntanyoles farcides de matolls (ens trenca la marxa el pas de motos de trial) i, a l'últim, una senderola a penes dibuixada ens baixa pel barranc que fa cap a un dels dipòsits d'aigua de Pinet, on fem una parada per a esmorzar.

itinerari

El problema que té este recorregut és que, amb la panxa plena, i després d'haver travessat Pinet, t'has d'enfilar per una senda costeruda per a assolir un collet que té la dificultat en la quantitat de pedra solta que ompli el sender.

descripció de la ruta

Però una vegada en el coll, hi ha un replanell que serveix per a recobrar forces abans d'emprendre una nova pujada que ens durà a la pista alfaltada. A partir d'ací ja no deixarem la pista fins a arribar al barranc de Manesa, on repetirem el trajecte que hem fet de baixada, però ara amb l'avantatge de gaudir de bones ombres quan la calda ja comença  fer nosa. Arribem al cotxe i ací s'acaba l'excursió de hui.

taula de temps i altura

Font de´l'Ull-Mondúver-Font Esbarzer (Xeraco)

Hui anem l’Àngel i jo a soles, no ve ni Pinyol perquè ja va fent massa calor i es passa el matí buscant les ombres. Hem anat amb el cotxe fins la font de l’Ull, on hem descobert l’última inversió de l’Ajuntament de Xeraco, una zona per a “domingueros”.

Hem enfilat la senda que puja per dins del barranc (hi ha un tram que de senda té ben poc, pareix mes un “despeñaperros”), i hem arribat a la pista forestal.

Després d’un tram de pista hem tornat a agafar la senda que puja a Mondúver i he corregut la falda del mateix fins la gasolinera de pedra, on pensàvem esmorzar però hem canviat d’idea perquè, cosa rara a la muntanya, hi havia molt de soroll. Estaven els de la brigada del foc amb les maquinetes netejant una zona de la muntanya, pareix ser per a fer un tallafocs. Hem esmorzat en un lloc on hem trobat ombra i lluny del soroll infernal.

Després hem enfilat la senda que baixa fins al corral de l’Obrer i hem fet un tram de la senda, recentment senyalitzada com la ruta dels corrals, fins l’encreuament que va a la font de l’Esbarzer.

A la font ens hem refrescat una miqueta, la calor estreny de calent, i després hem creuat el barranc i hem baixat per la senda que torna al barranc de l’Ull. La calor a eixes hores ja es insuportable i la eixideta d’ahir amb la bicicleta ens ha passat factura, deixant-nos esgotats.

Per acabar, el veterà muntanyer Àngel, m’ha fet un circuit per Tavernes on he tingut fins que carregar amb una televisió de les que ja no es fabriquen.

BARRANC DE MANESA - CIM D'ALDAIA (BARX)

Barranc de Manesa – Cim d’Aldaia (Barx)

Hui som Fede, Montse i Rafa. El veterà muntanyer Angel no ha pogut vindre, perquè tenia uns assumptes urgents que atendre. El dia esta molt boirós i amenaça pluja, però nosaltres som durs i estem disposats al que calga per a gaudir de la nostra muntanya. Hem pujat a Barx i hem deixat el cotxe a l’entrada del barranc de Manesa, esta plovent.


Hem anat un tram per l’Assegador fins la font de la Benita i la pista que va a Pinet. D’ací hem agafat la senda que va al barranc de Manesa per una pinada preciosa.

En entrar al barranc ha començat l’esclafit de colors en la microreserva de flora, estava tot preciós (la falaguera, les sureres, el llentiscle, l’argelaga...), llàstima que la boira no ens deixara vore tota la muntanya.


Hem pujat al pla de la Nevereta i de allí hem agafat la senda que puja al pla de les Simes, ens hem remullat perquè la senda estava prou tapada i la vegetació xorrant.Hem pujat al cim d’Aldaia però hui la vista era ben poca, prou fèiem si ens veiem entre nosaltres. Allí hem esmorzat i després hem anat a vore la famosa sima d’Aldaia, on Montse, que era la primera vegada que la veia, s’ha quedat impressionada.

Finalment hem baixat a la Drova passant pel Forat de l’Aire (hui no feia massa aire), la font de la Mongeta i altra vegada per l’Assegador fins al cotxe.







La veritat es que hui, degut a la boira, les vistes han sigut ben poques, però la natura fa que tot tinga el seu atractiu. La muntanya amb boira esta diferent, el fet de caminar per ella en un camp visual tant reduït, fa que a cada pas descobrim nous llocs, donant-nos la sensació de estar perduts per la falta de referències visuals.

LES CREUS

Fontetes de Cantus

Pinyol, Fran, Àngel i Rafa.

L'últim ós de Les Creus

El balcó de la Creu

Les Creus, un clàssic. Sí, un clàssic, però cada vegada que el fem és diferent de les anteriors. Hui mateix. Hem deixat el cotxe en el Calvari per tal de calfar una miqueta abans de fer la pujada pel dipòsit i la pinada. Com sempre, cansa, però bé, hem anat avant fins a les Fontetes de Cantus i després hem pujat per l'Escala. I, com sempre, sabatada. No la donen, l'Escala. Seguim pujant a un ritme constant, descansant en els replanells i en l'últim tram ens hem equivocat (tantes voltes que hi hem passat i encara ens enganyem) perquè algú ha desviat els senyals del camí amb pedres i ens ha fet anar a l'esquerra en compte d'anar a la dreta. Hem refet el camí i hem tornat a la senda (Fran ha fet camp a través). Per fi, la creu, l'esmorzar i la vista. Esta volta no hem vist Grenlàndia, llàstima de dia llenganyós. La baixada per l'altra banda, una desviació per a veure la font de la Sangonera i cap avall per les revoltes. A mitjan camí, abans de marejar-nos, trenquem pel partidor que agafa la senda dels Borregos, un camí més aeri que l'altre i, sens dubte, més vistós. Tornada al cotxe. Una bona volta. Damunt, ha fet calor, es coneix que ja ve la primavera.
PD. Pinyol s'ha portat bé hui. 
Totes les fotos 
TOTES LES DADES 

SERRA DE QUATRETONDA

DADES DE LA RUTA (piqueu ací)

Cava de la Falaguera

Caseta del Tio Honorio

EnriqueMiñanaBenavent4

Hui hem eixit Rafa, Guillem, Àngel i Pinyol. Hem deixat el cotxe vora una arrancada de senda que pensàvem que aniria cap a la Cava de la Falaguera, però hem fet pala, perquè en cinc minuts puja, baixa i ens torna a la pista. De manera que hem tornat al cotxe i hem pujat per la pista que va a la Cava, sense cap indici de senda que hi faça cap. Hem vist la Cava de la Falaguera plena d'aigua i, més avant, la caseta del Tio Honorio (cada volta més assolada). La pujada per la senda que ens ha dut al mirador de Pinet i hem esmorzat vora una altra caseta assolada que té dos clotxes o piques excavades en la llosa. Més avant, una altra llosa amb la inscripció EnriqueMiñanaBenavent4 picada en terra (un que tenia molt de temps i poca faena). Hem baixat pel barranc fins a tornar a la pista per on havíem començat. Ací Pinyol s'ha guanyat un parell de puntellons perquè s'ha perdut i hem estat uns quants minuts buscant-lo. Per la pista hem tornat al cotxe.

PUIG AGUT (Llutxent)

Puig Agut

Hui, a més de Fran, Rafa, Àngel i Pinyol, s'hi afigen Fede i Montse. Eixim de Llutxent i fem una bona volta per camins rurals plens d'oliveres i ametlers. Amunt i avall per barranquets, anem calfant les cames fins que fem cap a una pista forestal que cada vegada és més estreta. El punt de muntanya pura comença en la caseta de Villa Bota, que té poc de vil·la i molt de bóta. A partir d'ací el camí fa poc més d'un metre i està molt descarnat per l'aigua. Quan apleguem a l'altura del Puig Agut, trenquem a mà dreta per a accedir-hi a través d'una sendeta. El cim està coronat per un piló geodèsic, però fa molt d'aire allí i baixem prompte. La tornada és per la pista avant un bon tros, on topem gent amb bicicleta (alguns amb la bici al braç). fins a baixar per una senda (per fi una senda de veres!) que ens du una altra volta al pla, tot i que a mitjan camí encara hi ha un trosset costerut.

Al final tornem a Llutxent pels caminals. La ruta està bé però un pèl massa llarga eixint de Llutxent; tal volta és millor començar des d'un encreuament que hi ha més avant (esta és una crítica -moderada- per a Fran, el sherpa de hui).
DADES DE LA RUTA (piqueu ací) 

MONTCABRER (des de Cocentaina)

el MontcabreR

 RAFA - FRAN - ÀNGEL - PINYOL

La visita al Montcabrer des de Cocentaina és la segona volta que la fem. La primera no gaudírem massa, ja que feia molt de fred i Rafa portava un constipat de primera. Ara feia més bon temps, però dalt del cim sempre fa un fred que et gela les costelles.

Ara som Fran, Rafa i Àngel (amb Pinyol). Eixim a les huit passades i començàrem a caminar uns deu minuts per un camí asfaltat fins a arribar a la senda. La primera part és molt bonica, amb vegetació de pins, i una vegada arribes a les primeres fonts sobre les pedres comença a pujar. Més avant arribem a la font de les huit piletes i continua pujant sempre cap a dreta.

vista del Comtat

El paisatge sobre el Comtat és impressionant i el tenim davant a tothora. La senda és més costeruda quan passes un tram de solsides en el barranc; la veritat és que és la part més pesada de totes, però en acabant arribes a la font de Sanxo, que té una bassa a prop. Ací en veiem uns que tiren tot recte cap al Montcabrer, però no hem vingut a patir (almenys no tant). Nosaltres seguim la senda que toca i passem per un tram planer que fa cap al mas. de Llopis, que està tot assolat i fa un aspecte com de necròpolis

la foto ho diu tot

Una miqueta més avant ens ajuntem amb la senda que ve d'Agres i comencem a pujar la part final que ens du al cap d'uns minuts al cim. En esta última part fa molt de fred i l'aire dóna molta pena, de manera que a penes toquem cim, anem a arrecerar-nos darrere una penya mentre Rafa fa les fotos per a la posteritat. Hem tardat una miqueta més de dos hores. La baixada és pel mateix camí i en poc més d'hora i mitja apleguem baix.