Cercar en aquest blog

dilluns, 14 de novembre de 2011

EL BENICADELL

Este dissabte hem anat –millor dit, hem tornat- al Benicadell. Àngel feia vora cinc anys que no hi anava i estava una miqueta desmemoriat en alguns trams. Comencem del poble mateix, perquè no val la pena deixar el cotxe en un caminal, a penes hi ha dos metres fins a l’arrancada de la senda. Han senyalitzat el primer tram amb rètols del Camino del Cid –vés a saber si el Cid va passar per allí, ficaria la mà en el foc que no hi estigué mai-, però la ruta és la de sempre. La pujada és agradable i el camí ample, net de fa poc i sense por d’arrapar-te les canelles. Abans d’arribar a la casa forestal, veiem que han netejat el camí que connecta la zona de les fontetes amb la pista per l’altra banda, i decidim que la baixada la farem per allí.
Des de la casa forestal fem una miqueta de pista i mengem boira –que ausades que n’hi ha- abans de començar a pujar per la senda. Es conserva bastant bé, tot i que sempre veus travesses verticals que fan malbé el camí. Al cap d’unes quantes voltes i d’alguns pins caiguts, el camí planeja durant una bona estona, alhora que s’allunya cap a la dreta per baix d’uns cingles impressionants. Després torna a pujar i, salvats els cingles, torna cap a la dreta per a enfilar el darrer tram que, una miqueta més costerut, ens du al coll. Passem uns quants excursionistes i arribem a la cresta i al piló. Allí hi ha una colla fent fotos i jugant com si foren xiquets. Un pobre xicon s’ho passa ben malament per a arribar, ja que té vertigen. Li costa però arriba. La panoràmica és esplèndida: a una banda el Comtat, ben il·luminat; a l’altra, la Vall d’Albaida, plena de boira.
Mentre esmorzem, una avioneta passa unes quantes voltes per damunt de nostres, fent ziga-zaga i deixant-se caure en picat. Alguns fan broma com si la metrallaren. Una vegada omplit el pap, desfem el camí i baixem, fent una parada en la nevera, a la qual s’accedix desviant-se uns quants metres. Està molt ben conservada, pràcticament sencera, i val la pena la desviació per a observar-la. Tornant cap avall, parem a fer unes fotos a uns arbres –crec que fleixos- que estan perdent les fulles i tenen un roig pujat molt bonic, que pareix foc.
Com hem dit adés, la tornada la fem per la senda que hem vist que han netejat fa poc. Això ens fa trencar a l’esquerra i seguir la pista fins que agafem el caminet que està marcat per a BTT. Passem una casa assolada i la senda va quasi horitzontal i plana per damunt d’uns cingles amb una vista ben bona de Beniatjar i de la vall d’Albaida. Fem cap a la zona recreativa de les fontetes, però raja ben poca aigua i continuem camí avall per la mateixa senda de la pujada fins al poble. Segons Rafa, hem fet quasi 14 quilòmetres, més al tornar que a l’anar. Vol que en quede constància.
Este viatge hem provat la variant de la baixada des de la pista fins a les fontetes. Potser un altre dia fem la ruta des d’Atzeneta o des de Ràfol de Salem. La cosa és innovar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada